MOLC (amb tots els honors i totes les disculpes)

“M’han tractat com una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli.” 
Josep Pla, El Quadern Gris

 

Ja t’ho diré: a mi, la que més m’agrada de tots és la Rodoreda. Cada cop que recordo la pobra Trini, feta una coca, anant a comprar salfumant per matar els nens, se’m fa un nus a l’estómac. És ben bé que quan no tens sortida enfolleixes, oi? Se’t trenca el cor o no se’t trenca el cor, a tu? No t’hi vulguis pas trobar. Encara sort que al final se’n desdiu i li busquen un bon home, que fa de pastor al Canigó i que, malgrat ser un sapastre, n’està molt, d’ella. És una mica esguerradet, però bona persona, que al capdavall és el que compta.

Ja és mala sort que quan ella comença a mirar-se’l amb bons ulls, a ell me l’envien a lluitar al front d’Aragó i ja pots comptar: malgrat ser tan lletget i geperut, vestit de soldat, totes li ponen, que a les dones un uniforme sempre ens fa goig, no cal que t’ho digui. I ell, que és molt de missa, ja me’l tens tot el dia a l’ermita, fent repicar les campanes i resant per no tenir mals pensaments, pobre fill. Però ja saps prou com són els homes, no t’ho he pas d’explicar, que necessiten menjar calent un cop al dia, ja saps per on vaig, i va i ensopega aquell parell de barjaules, la Fineta i la Cecília Ce., que li volen prendre els quatre duros que té i tot el dia me li van al darrere i ell, doncs què vols? Acaba caient-hi de quatre grapes. Al final se’n penedeix tant que puja dalt d’un colomar i es llença de cap al llorer del jardí, criatureta. Un drama rural.

Ai, reina, és que a mi els escriptors catalans m’agraden tots. Mira la Mila, que comença fent de peixatera a la Boqueria i acaba de madona de can Bearn, a tot luxe. No et pensis, eh? Que Don Toni, abans de portar-la com una senyora, té les seves coses amb una violinista vienesa joveneta i de molt bon veure i quan ell torna amb la cua entre les cames, la Mila, que els té molt ben posats, li diu allò tan maco que no li faci caritat, que està molt perduda, però té molt d’orgull i és molt dona. I tot i que a ella la festejava un marxant de peix de Banyuls, l’acaba perdonant i tot va com una seda. I tenen un fill i tot, eh? Sí, sí, l’Estevet, que ells voldrien que treballés a la borsa, amb son pare, però acaba anant al barri de Sants, on coneix una noia que treballa al circ i munten una botiga de vetes i fils. Sí dona, saps quin llibre et dic, oi? Laura al barri de Sants. Molt maco, també. Molt de llegir a l’estiu.

Mira: diré el que em fuig, no diré res de mi, però és ben bé que no sé què coi comprar-me enguany. Ja ho veus, oi, que ho he llegit tot? És clar, a les meves edats i tot el dia sola, ves què he de fer, faig la cuina neta, em preparo un pòleomenta i m’assec a llegir tota la tarda. Ara fa poc vaig tornar a agafar aquell que em va agradar tant, que és molt entretingut perquè és d’aventures però també hi ha marro, ja m’entens. I com que és medieval, sembla que no faci de mal dir, però allà hi passa de tot i tothom s’entén amb tothom i campi qui pugui. Imagina’t si dormien poc, faldilla amunt, cuirassa avall, que ara no recordo qui va acabar escrivint un llibre que en parlava. Lo Insomni, em sembla que es deia, no sé si el teniu. No? Doncs busca’l, ja veuràs que t’agradarà.

Escolta, Sepharad, crec que me n’aniré amb les mans buides perquè res del que m’ensenyes no m’acaba de fer el pes. No vull dir que el que s’escriu ara no estigui bé, eh? Però ja ho veus: sóc més de clàssics, jo. Ara en arribar a casa remenaré la lleixa a veure si hi trobo Mirall Trencat, que sempre m’agrada tornar-hi. Hi ha aquella minyona, la Carlana, que sembla que no hi sigui però hi és tota l’estona, i sort d’ella, eh, perquè quin panorama a cals Valldaura, xiqueta. Ja els el ben regalo. Jo t’he de confessar que, malgrat l’edat, cada cop que hi fa sortir en Juli Soleràs, que és casat amb la Colometa, la pubilla del casal, em puja un no-sé-què pel ventre i m’enriolo tota sola només de pensar en aquell jardí que deu tenir vora el mar.

No em facis cas, nena. Ja et deixo treballar, que ara és el temps i l’hora benfactora, i tens la parada plena i jo aquí garlant com una lloca. M’ha agradat molt enraonar una estona amb tu. Ja es veu, ja, que t’agrada la teva feina. És que a mi, ja t’ho diré, ho sap tothom i és profecia: gairebé m’agrada més parlar de llibres que llegir-ne.

Publicat originalment a http://www.gentnormal.com

Imatge: todocolección.net

Tria mensual a Cals Experts. Març de 2018

El Fill del Corrector/Arre, Arre Corrector

Adrià Pujol/Rubén Martín Giráldez

Hurtado y Ortega Ed.

Ja sabeu que m’agrada molt com escriu l’Adrià Pujol. A en Rubén Martín Giráldez, tot just l’acabo de descobrir, com aquell qui diu, però ja s’ha convertit en un d’aquells escriptors que poso a la pila dels audaços, dels que m’impressionen perquè s’atreveixen a transgredir el fons i la forma i segueixen explicant coses. Pot semblar una obvietat, això d’explicar coses. No l’és.

Audaços, també, Hurtado y Ortega, els editors de “El Fill del Corrector/Arre Arre corrector”, un d’aquells llibres que poden passar un cop a la vida i prou, perquè tot el que es vulgui fer després, amb la mateixa intenció, ens hi acabarà recordant. La idea és tan simple com una edició bilingüe del text d’en Pujol, el Fill del Corrector, en traducció de Martín Giráldez. La brillantor s’esdevé quan, a més dels textos, decideixen incloure-hi un devessall de notes al peu amb els comentaris d’autor, traductor i, en ocasions, dels propis editors sobre la traducció. Els drapets al sol, diríem. I quins drapets, escolteu: Reflexions sobre la llengua, sobre la traducció, sobre la vida. Notes, en fi, d’una erudició imponent i un humor finíssim, que esquiven volgudament la pedanteria sense estalviar la cerimònia del joc intel·lectual. Un ritual que, portat pels viaranys adequats, és una de les meves coses preferides.

Pujol i Martín Giráldez, traductors tots dos, a més d’escriptors, s’abracen, discuteixen, s’admiren i es llencen dards en unes notes a peu de pàgina que són, en elles mateixes, la rebotiga del text, però també una narració paral·lela del creixement d’una amistat, la descoberta de l’altre, que mira el món una mica com tu. Bromance, en diuen en anglès. La cosa va per aquí.

Ja us ho he dit abans: aquest llibre és únic. No puc fer altra cosa que insistir-vos, i molt, que entreu a la rebotiga d’aquestes dues ments, d’aquestes dues mirades. Estimareu el seu text i, de retruc, a ells dos, inevitablement.  Abandoneu tota esperança, voi ch’intrate.

 

El Fantasma de l’Oportunitat/Sobre el Capità Misson

William Burroughs/ Daniel Defoe

Traducció de Francesc Garcia/David Gálvez

Males Herbes

Si Harry Potter va ser “el nen que va sobreviure”, William Burroughs és, sens dubte, “El Beat que va sobreviure”. Company de farres i generació de Kerouac i Ginsberg, autor de clàssics com “The Naked Lunch”  o “Junkie”, i aficionat a les armes de foc (en un dels episodis més macabres de la seva vida va matar la seva dona mentre jugava a emular Guillem Tell), Burroughs va morir a Kansas el 1997, als 83 anys. Va durar prou, tenint en compte la vida d’excessos que va portar i que va convertir tot sovint en matèria literària.

En aquesta ocasió, els editors de Males Herbes han volgut treure del calaix una de les seves obres menys conegudes. “El Fantasma de l’Oportunitat”,  que ens endinsa en la fundació de Libertàtia, una colònia pirata a l’illa de Madagascar al S.XVII, per part del capità Mission. Allà, amb els Lèmurs (lèmur vol dir fantasma en llengua nadiu) com a baula, arrenca una faula ecològica que salta en el temps i que explora les conseqüències de la il·lusió de poder dels homes sobre la natura amb reflexions punyents i poètiques, marca de can Burroughs. No us enganyaré, és difícil explicar-vos-en gran cosa més sense espatllar-vos la gràcia d’aquesta nouvelle magnífica i interessantíssima que els de Males Herbes han volgut completar amb el text “la Història del Capità Misson”, extret de la Història general dels Pirates, de Charles Johnson, però atribuït a Daniel Defoe, en traducció de David Gálvez. Un complement perfecte per aquest volum que aplega idealisme, aventures i pensament. Els fantasmes ja us els trobareu vosaltres sols.

 

Diaris

Katherine Mansfield.

traducció de Marta Pera Cucurell

 

Llegir els diaris de la Katherine Mansfield i voler cremar els meus en una gran foguera, tot va ser una sola cosa.

Quin gran encert, publicar-los en català. I quina gran traducció de la Marta Pera. Com llisca, com de fidel és a la veu de la Mansfield. Imagino que aquesta és la grandesa: copsar l’estil literari d’un autor, per molt difícil que sigui, és una cosa, però per reproduir la veu íntima d’una persona com la Katherine Mansfield, amb la seva sensibilitat desbordada, el seu pessimisme ocasional i la seva confrontació amb la soledat, amb la malaltia, calia fer un exercici d’empatia, de comprensió enorme. I la Marta l’ha fet, n’estic convençuda.

Segurament, el que més m’ha impressionat és la manera com el món interior i la vida exterior s’entrecreuen i, en ocasions, acaben sent una sola cosa. Aquesta mirada total, que no destria el paisatge dels endinsos, que posa el jo al nucli de tot.

Que no us espanti submergir-vos-hi si no n’heu llegit res. Aquests diaris són diferents de la seva narrativa. Ben especials. Punyents com una mala cosa i plens d’una poesia tan bella com inquietant.

 

Humor Negro

Diversos Autors

La Fuga Ediciones

 

Humor Negro és el primer volum de la col·lecció sobre l’humor que s’ha empescat en Luigi Fugaroli, editor de La Fuga Ediciones, una d’aquelles editorials de prescripció valenta que aposta per llibres difícils, sovint desconeguts per al gran públic, però que a còpia d’insistir, està bastint un catàleg realment envejable que, no us enganyaré, jo estic descobrint a poc a poc, des del preferit “Mumbo Jumbo” i que, de moment, no m’ha decebut gens.

La nova aposta de La Fuga neix a  partir de les rigoroses anàlisis –gairebé científiques-sobre l’humor que van reunir Andrés Erenhaus, Manu Manzano, Adrià Pujol i Chini, primer a la Fira Liberis Liber de Besalú i, més recentment a La Llama Store ( amb aquest primer volum en fase galerades), en què es posaven sobre la taula els diferents tipus d’humor des del punt de vista antropològic, literari i social. Jo, que me’ls vaig perdre a Besalú, no vaig voler deixar passar l’oportunitat de veure’ls a La Llama i us puc assegurar que va ser interessantíssim, de manera que esperava ansiosa la publicació de “Humor Negro”, que reuneix relats d’autors com Mercedes Abad, els propis  Manu Manzano o Andy Erenhaus, en Rubén Martín Giráldez, la Sara Mesa o en Carlos Zanón, amb pròleg de l’Adrià Pujol.  Una barreja d’escriptors heterogènia amb un mateix denominador: l’humor macabre.

Humor Negro – la col·lecció sencera sobre l’humor, de fet-, és important perquè situa l’humor al lloc que li correspon, penso. Com a gènere, mai ha gaudit de la popularitat que es mereix i el projecte d’en Luigi Fugaroli li dóna tota la importància que es mereix i el tracta de manera seriosa, valgui la paradoxa.

Mirall Trencat/Tots els Contes

Mercè Rodoreda/Víctor Català

Club Editor

 

Aquest equinocci, Club Editor l’està fent grossa: Permagel, de l’Eva Baltasar, ens ha trencat a tots per la meitat (Llegiu-la, llegiu-la, llegiu-la!) i mentre esperàvem en candeletes el primer volum de “Tots els Contes”, de la Víctor Català, reediten la meva novel·la preferida de la Rodoreda. És la millor? Possiblement no. És de les millors, esclar. Però amb independència de la seva altíssima qualitat, els Valldaura fa molts anys que tenen un lloc d’honor a la meva galeria de favorits. Quins protagonistes i quins secundaris. Qui no recorda el perla de l’Eladi Farriols o la fràgil Bàrbara? I les dones de la família: la Teresa, la Sofia, la Maria. Aquella Armanda que ho veu tot i calla discretament. Si l’heu llegit, pas poc us he d’explicar el poder de seducció del mostrari humà que fa la Rodoreda en aquesta història d’amors que no toquen i ambicions mal portades. Si no l’heu llegit, aprofiteu-ne la reedició i endinseu-vos a la Torre dels Valldaura. I abans de fer-ho, llegiu-ne – és una ordre- el pròleg que la pròpia Rodoreda fa a la novel·la: és una de les reflexions sobre el fet d’escriure més poderoses que he llegit mai.

També de la mà de Club Editor ens arriba el primer volum de Tots els Contes, de Víctor Català, una de les grans de la literatura catalana de què, incomprensiblement, se n’havia publicat molt poca cosa. A dia d’avui, entre les obres de lectura obligatòria de selectivitat, encara hi ha Solitud, com quan jo vaig examinar-me, però en canvi, de la Víctor, en coneixem ben poca cosa. Encara recordo l’impacte que em va causar “Un Film”. Aquella veu, aquella prosa que ningú m’havia explicat ni m’havia ensenyat i que tenia una força huracanada i moderníssima. I sí, Solitud estava molt bé, però no tenia res a veure amb allò. I sospito, a més, que quan la vaig llegir per primer cop, només vaig veure una cara de la muntanya, a la llum de la Víctor que m’ha arribat després.

La publicació de tots els seus contes, per tant, és una notícia excel·lent. l’Editorial té previst fer-ho en quatre volums, que sumaran unes dues mil pàgines i que arrenquen en aquest primer volum amb els darrers llibres que va publicar, “Jubileu” i “Vida Mòlta”, escrits entre el 1948 i el 1949. Com a l’antologia “De Foc i de Sang”, Maria Bohigas torna a comptar amb la poeta Blancallum Vidal per a l’edició dels textos, que en aquesta ocasió compten també amb un rerescrit de l’Enric Casasses

És inevitable llegir la Víctor condicionada pels esdeveniments actuals, però el millor que us puc dir d’aquest primer recull és que m’hi trobo molt i que, com diu l’editorial a la contraportada, la Víctor està “fresca com una rosa”. La defensa de la llibertat, sense ànsia de ser un tema central, sobrevola uns relats de prosa magnètica i torrencial, d’adjectivació voluptuosa i cap mania de dir les coses pel seu nom. Una autèntica meravella que em té absolutament enamorada.

 

 

Una finestra a cent per hora

La primera vegada que vaig veure dir poemes a l’Enric Casasses tenia vint o vint-i-un anys. Un parell d’anys abans, al setembre de 2001, dos avions conduïts per terroristes suïcides havien impactat contra les Torres Bessones i el món havia canviat per sempre. Després de bombardejar l’Afganistan amb la connivència de l’OTAN i les Nacions Unides, George W. Bush va emprendre una croada contra Sadam Hussein i, a la primavera de 2003, va començar una guerra gratuïta i sospitosa, sense el recolzament de les Nacions Unides i en la qual Espanya, governada aleshores per l’Aznar de les Açores i el seu anglès macarrònic va donar-hi suport.

En aquella època jo estudiava periodisme a l’Autònoma i el Claustre va decidir suspendre les classes del segon semestre per crear un observatori d’aquella guerra: redactàvem notícies, estàvem atents a tot allò que passava i gairebé cada migdia, abans de dinar, anàvem a tallar l’autopista. Diria que va ser l’època que més vaig aparèixer per classe, perquè l’ambient era increïble.

Un dia, enmig de tot allò, La Mavi Dolz, professora atípica d’Estàndard Oral de la Llengua Catalana  i delegada del rector per als estudiants, em va enganxar pel passadís de la facultat i em va dir “escolta, hauríem de muntar un recital a la Plaça Cívica, contra la guerra d’Irak. Te n’encarregues tu?” “Sí, és clar. Però recitem nosaltres?” “Bé, vosaltres i… no sé, pot venir algú. Què et sembla si truquem a l’Enric Casasses?” “Ah, bé” “Doncs, té, apunta” va dir ella, traient-se el mòbil de la butxaca i cercant el contacte a l’agenda, “apunta el seu telèfon”.

Vaig trigar un parell de dies a trucar l’Enric perquè em moria de vergonya i de respecte. O de les dues coses. Quan finalment em vaig decidir a fer-ho i li vaig proposar que vingués, l’Enric va dubtar poc. I jo em vaig treure un pes de sobre.

La setmana del recital m’havia tancat a la facultat de polítiques en senyal de protesta. Anava bastant bruta i carregava una motxilla més gran de l’habitual amb el sac de dormir i les meves coses. I així, carregada com una mula i sense dutxar-me des de feia un parell de dies, malgrat les súpliques de ma mare, vaig conèixer l’Enric Casasses, de qui m’havia d’encarregar tota l’estona que durés el recital. Encarregar-me’n. De l’Enric.

D’aquell dia recordo principalment dues coses: Que l’Enric passava de mi i de la meva motxilla, mentre jo intentava que no se’m perdés per l’edifici del Rectorat i que vaig al·lucinar sentint-lo recitar. La primera em va servir per fer-me una idea de quina era la idiosincràsia d’en Casasses. La segona per córrer a la biblioteca a buscar tot el que hagués publicat.

Recordo llegir Canaris Fosforescents i anar pel carrer amb els poemes ressonant-me al cap, com si fossin una endevinalla que m’havia de dur a descobrir una veritat més gran que la que mostraven en  aparença. Me’ls repetia com una lletania:

 

 

 

 

Quan escampi la boira que té

la capsa, aquestes frases agafaran forma

i fluirà el riu.

VORA EL TEU CENTRE

HI HA UNA FINESTRA

A CENT PER HORA.

 

Una finestra a cent per hora. Vora el meu centre. Coi. Si ho deia l’Enric hi havia de ser per força. Me l’havia de trobar. O me l’havia de provocar.

I perquè aquesta confiança en la veritat que ell proclamava? Doncs suposo que per l’autenticitat que desprenia. L’Enric et pot agradar o no. Pots considerar que és distant o et pot semblar proper, però destil·la veritat. Una veritat que de tan honesta, a vegades resulta incòmoda. És de debò. I des de sempre, aquesta ha estat una qualitat que m’ha fet confiar gairebé a cegues en les persones. Mai m’he qüestionat que res del que escriu en Casasses no surti directament de l’estómac i de l’experiència i, almenys per a mi, això té un valor evident en els temps de l’aparença i la complaença.

Quan algú intenta encasellar-lo o apropiar-se’l  ( és el nostre poeta beat, és el trobador, és el nostre…) la imatge que sempre dibuixo al meu cap és un camp on hi van creixent esbarzers cada cop més alts. D’entrada, apropiar-se l’Enric, fer-ne un símbol d’alguna cosa concreta, em sembla una temeritat absoluta. Intentar definir qui és  o què fa o com és la seva poesia, no és tan perillós, però no em negareu que és posar-se en un bon jardí. Jo no ho faré, perquè tampoc sabria què dir, més enllà de que a mi m’agrada i m’acompanya.  Perquè hi ha molts Enrics dins en Casasses. Com hi havia molts Papasseits dins en Joan Salvat: L’home compromès amb el seu temps, l’activista polític,  l’avantguardista, el romàntic, el savi, el curiós, l’enamoradís, el clàssic. Com en Papasseit – i aquesta és la definició més aproximada que assajaré- en l’Enric Casasses conflueixen totes aquestes personalitats que el converteixen en una pedra de múltiples fàcies que canvia segons la perspectiva des d’on la miris o segons la llum que hi hagi.

El que fa important la poesia de l’Enric és la manera com s’apropa a la vida, com sublima el quotidià, com fa focus en quelcom que, tot d’una, passat pel seu sedàs, esdevé metàfora. Pot ser una carbassa o un tros de pa amb formatge, un mangui o mantega rància. Això és ben bé igual. Sigui quina sigui la imatge inicial, el poema flueix, sempre embolcallat d’una llengua precisa i embellida i d’una forma sovint clàssica, que no constreny ni s’imposa sobre el fons, que ho fa tot fàcil.

Cadascun dels seus llibres és un viatge a un moment determinat de la seva vida. A una obsessió. Tot és ple d’una rotunditat gens deliberada, d’una mena de saviesa instantània, d’un aprenentatge i un sentir molt ràpid i evident davant l’experiència vital. L’Enric pateix, l’Enric és feliç, l’Enric s’enamora i es desenamora i la seva poesia ni ho amaga ni ho imposta.

Com tampoc s’amaga quan diu els seus poemes. Tots hem après una mica a mirar els ulls de qui ens escolta veient-lo recitar a ell. Tots hem après que dir poemes no té per què anar acompanyat de grans gestos ni de grandiloqüència, tot i que si cal, pot anar-hi. Només si et ve de gust.

I això, en definitiva, és el més important, més enllà de classificacions ni d’exègesis, més enllà de definicions i d’admiracions: si una cosa hem après de l’Enric és que sempre, sempre, has de fer el que et dóna la santa gana. Quan escrius i quan no. I creieu-me, no és poca cosa.

*Foto de Lletra UOC

Dia 4: La Comuna de París

Avui he vist com es ponia el sol des de dins el búnquer del jardí. Sabia que el meu conte era en un dels tres nius de metralladora que hi ha al mas, però la meva història, tal i com la portava esbossada de Barcelona, era tota una altra.

Quan l’Albert em va explicar que el batalló 54 de la XIV Brigada Internacional, La Comuna de París,  es va allotjar aquí i que el seu comissari polític, Henri Rol-Tanguy, va ser un dels líders de l’alliberament de París durant la segona Gran Guerra, va sembrar una llavor que avui, després de tres dies ha tret el cap del tot.

En Martí treballa, jo miro documentals de la Guerra Civil a l’Ebre

És fantàstic quan no ets tu qui busca la història, sinó que la història et troba a tu. L’obssessió m’ha dut a buscar informació tota la tarda, mentre en Martí instal·lava l’oficina al mirador del riu. Quan tot d’una, l’Antònia ha aparegut entre la buguenvíl·lia, m’ha trobat plorant davant l’ordinador. Massa guerra, massa hores, li he dit. Massa morts, he vist aquesta tarda, Antònia. Els éssers humans som capaços de les pitjors coses, m’ha respost ella.

L’oficina, de tarda.

Li he estat explicant algunes de les meves troballes. No hi ha gaire informació, però la desfeta de Campredó va ser sagnant. A la torre de la Font del Quinto, hi ha grafits dels soldats amb data de finals de juny del 38. Només un mes més tard, el 25 de juliol a mitjanit, va començar l’ofensiva mes bèstia de la batalla de l’Ebre, quan l’exèrcit republicà, format majoritàriament per soldats de la catorzena brigada, va travessar el riu per atacar els nacionals i, malgrat encerclar-los, a primera instància, els fatxes van inundar el canal i els tiradors d’Ifni van massacrar-los, literalment. El riu baixava vermell. Sis-cents morts surant-hi. Els brigadistes que van sobreviure, van ser fets presoners i afusellats al barranc de Santa Bàrbara. Rol-Tanguy va aconseguir escapar nedant, ferit al pit. La majoria dels que hi van morir no devia arribar als trenta.

Per cert, hem dinat un arròs de peix, a la fi.

Quan en Martí ha arribat, hem agafat dues cerveses, ens hem enfilat al sostre del búnquer i hi hem llegit les inscripcions sobre el ciment. Año 1938. Viva la República Española. Les enes estan girades. La vista des d’aquí dalt és increïble. Ens hi quedem una bona estona. La mixeta del mas acaba pujant-hi, també. Tot d’una, comencen a arribar a ocells. Volen en cercle damunt el sequer i el llençol d’aigua dels arrossars. Cada cop n’hi ha més. Què hi deuen venir a fer?, ens preguntem. Potser vénen a explicar-se el dia. Tria’n un i segueix-lo, em diu en Martí. L’acabo perdent, de tants com n’hi ha. Tal i com han vingut, comencen a marxar. Ja es deuen haver fet la crònica.

 

L’Antònia ha fet tombet per sopar. Li dic a en Martí que me’n vaig una estona a dins, al niu de metralladora, a veure com es pon el sol des de dins. M’enduc els auriculars i busco La Internacional. Débout, les damnés de la terre/ Débout les forçats de la faime i torno a plorar sola, i penso en tota aquella gent per a qui la Guerra Civil va ser, potser, la darrera gran causa del proletariat, en tota aquella gent desentrenada que van venir a morir per un ideal. En com n’eren, de joves. Avui m’hi sento molt a prop. I tinc moltes ganes de parlar-ne.

Quan surto del búnquer, l’Albert rega les plantes. Ha estat tot el dia fora, a l’Autònoma, perquè està escrivint la tesi doctoral. M’explica que va ser professor a Ciències de la Comunicació durant dotze anys i, tot d’una, tinc una epifania: ja sé de què em sona. l’Albert em va posar l’única Matrícula d’Honor de periodisme, fa més de quinze anys. Història General de la Comunicació. Em ve al cap la seva cara horitzontal, arrepenjada al palmell de la mà, mentre jo feia una exposició oral sobre els impactes comunicatius relacionats amb Disney que rebia un ciutadà mitjà nord-americà. La connexió acaba de ser brutal. Segueix sent tan atípic com el recordo.

Una estona abans de la foto, tot era ple d’ocells, fent-la petar.

 

El tombet és deliciós. L’Antònia retira d’hora i en Martí i jo treballem una estona més. Ell al sofà, jo a la butaca. Posa el Bandwagonesque de Teenage Fanclub, un dels meus discos preferits. Big Star, la Velvet… Tens molt bon gust, DJ Sales, li dic. Va, l’última cançó abans d’anar a dormir. Posa Air, Playground Love. De quina pel·li és? Em pregunta. Ho estava pensant mentre sonava, li responc. The Virgin Suicides, em diu, allargant totes les esses. Ai, hòstia, sí. En algun moment de la meva vida s’hi va sobreposar un record diferent, en aquesta cançó.

Mentre l’escolto, penso que ha estat un dia intens i bonic. I que això s’acaba. I que és maco que algú et posi música mentre treballes.

Apaguem tots els llums i pugem l’escala. Ah, em diu en Martí, no és el DJ qui té bon gust. El bon gust és de qui l’escolta, que n’aprova la tria. Alguna cosa em diu que, sense explicitar-ho i amb tota la generositat,  m’ha fet una sessió a mida.

 I ara vés i torna a Barcelona.

 

 

Dia 3: La Gran Bèstia

Chez nous

Fa dies que volem menjar peix i fer-nos un arròs, que som al Delta, coi. L’Albert ens ha dit que el peix arriba a les sis, però que pot ser que al matí trobem alguna peixateria oberta.

En Martí, així que es lleva, camina un quart d’hora entre tarongers per fer el cafè a l’Espanyol, un dels bars del poble. Diu que caminant hi puc ser en un quart d’hora. No cal ni agafar la bici. Dit i fet: després d’escriure una estona, agafo la bossa i me’n vaig a fer una de les coses que més m’agraden del món: comprar peix.

Salta la reixa, entra al tarongerar i segueix la sèquia, no té pèrdua, em diu en Martí.

Em poso els auriculars i començo a vorejar la sèquia. És ben estrany, deu fer ben bé mitja hora que camino i no trobo cap sortida per arribar al poble. Camino i camino. Saludo la gent que feineja als arrossars. Camino. Deu fer tres quarts d’hora que camino. Em topo amb la nacional i cap sortida possible. Als auriculars em sona Pedro Navaja, la versió de la Plateria. Si prenem la banda sonora, la carretera infranquejable al davant, el sol que em cau al damunt i jo mateixa, en pantalons curts, més perduda que un pop en un garatge, tot plegat és bastant còmic. A tres manzanas de aquella esquina, una mujer, va recorriendo la acera entera por quinta vez. M’havia promès no utilitzar el Google Maps per un trajecte de menys de vint minuts, però tenint en compte que no només he practicat molt bé l’esport nacional, sinó que he fet pòdium i rècord de l’hora, potser que m’orienti.

Me n’he anat en direcció contrària. Un dels meus clàssics. Google em diu que he de caminar una hora més si vull arribar al poble. En fi. Em cargolo un cigarret i desfaig el camí. Quan arribo a l’Aldea, la peixateria és tancada, però puc comprar mandonguilles i tabac i fer un quinto a l’Espanyol. No dinarem mandonguilles amb sípia. Amb verdures no estaran del tot malament. La mestressa de la carnisseria m’ha dit que lo Manolo no obre fins les sis.

Quan arribo al Mas, en Martí em rep des de la finestra: Home! Ja ens començàvem a preocupar! On ha anat aquesta dona? Calla, calla, que m’he perdut. Però si no et podies perdre! Havies de seguir la sèquia! Ja l’he seguida, ja; però en direcció contrària. Hòstiaputa.

Aquesta tarda no anirem a la platja, però hi ha un mirador, a la llera del riu, que l’Albert ens ha dit que és molt a prop i val la pena. Havent dinat, tornaré a la peixateria i, de tornada, recolliré en Martí al Mas i hi anirem.

Aconsegueixo arribar a la peixateria en bici sense perdre’m. Quan hi arribo, un home gran amb dos nens s’espera assegut a la porta. És oberta, la peixateria?, li demano. Sí, però lo peix no arribe fins a les sis i quart, sis i mija. M’espero, doncs. Hi ha tres dones més fent cua. Ja ho saps que a la xiqueta de Rosa Mari la van haver d’operar corrents, ahir? No me digues. Sí, sí. Jo me’n vai anterar perquè va enviar un whatsapp a lo grup de la colla. M’he de mossegar la llengua per no preguntar de què han operat a la xiqueta de Rosa Mari, però em continc. Em sé forastera. No escau.

Quan arriba lo peix, compro dues sípies brutes (no em treguis la melsa! ai ja te l’hai tret, com que ningú la vol! te la dixo, a l’altra?) , tres cues de rap, crancs, galeres, llagostins i m’aturo, perquè  m’ho enduria tot. Carrego la compra a la motxilla, resant perquè no em vessi a l’esquena mentre torno a casa i dono les gràcies al senyor que m’ha guardat la bici. Ja ho tens tot?, em demana. Tot. Que tingui una bona tarda. Passi-ho bé.

De tornada al Mas, en Martí ja ha mirat per on hem d’anar al mirador. Aquest cop sembla que ho tenim controlat. Agafem les bicis i tirem avall. Allà on veus els arbres, hi ha el riu, em diu. Va, mirem de no tirar de Google Maps, fem una mica d’aventura.

Ens tornem a perdre. Què et sembla? Dreta o esquerra? Aquest trencall o l’altre? Desfem el camí fins a trobar la carretera i, un cop allà, tot fa baixada. Arribem al mirador, demanem dues cerveses i contemplem l’Ebre, preciós a aquella hora de la tarda. La Gran Bèstia.En Martí en diu “mirar la tele”.  Estem sols, tret d’una parella que seu en una de les taules. El riu és hipnòtic. La llum fa un efecte estrany, com si en comptes de córrer avall, l’aigua anés amunt. Ens sembla una barbaritat, com n’és d’ample. He estat fent una mica de recerca sobre Henri Rol-Tanguy, el comissari polític de la catorzena brigada internacional  i li explico a en Martí que el van ferir a l’ofensiva del 25 de juliol i, ferit i tot, va travessar el riu nedant. És fortíssim. Ni tu ni jo no podríem, em respon ell.

A la tele hi fan això.

Mentre cau la tarda, fem el camí de tornada. Ara és el moment en què la llum del Delta, que és especial tot el dia, arriba al seu màxim esplendor. El sol, rodó i taronja sense matisos ni malves, comença a amagar-se darrere el Montsià i s’emmiralla als camps d’arròs. Pedalem de costat, en silenci, sense dir-nos gaire res. Ens embadalim amb els camps, amb els ocells, amb l’aigua. Diria, sense saber-ho, que tots dos estem pensant coses similars. Que en són, de bonics, els silencis compartits.

Avui sopem rap amb patates i allioli gratinat al forn. És una recepta de la meva mare. Sempre he pensat que l’allioli ho alleuja tot. Quin gran invent. Gratinat és alquímic, en textura i en sabor. Mentre cuino, en Martí posa una sessió magnífica de Northern Soul i l’Antònia segueix repassant el seu conte al casalot.

Escriure, anar a buscar peix en bici, menjar. Escriure, xerrar. Xerrar d’escriure, de menjar i d’anar en bici.

Això fem.

 

 

 

 

Dia 2: Neverending Sèquia

En Martí a l’atzucac d’aigua

-We’re on the wrong side of the sèquia, babe!

En Martí ha aturat la bici davant d’un atzucac d’aigua que ens barra el pas. Just a l’altra banda, un pont que ens salvaria. És la tercera vegada que hem de desfer el camí. Ens estem petant de riure. Som uns pixapins, em diu. Sí que ho som, sí. Ara, orientar-te a través de les sèquies és ben difícil. En tornar, quan li expliquem a l’Albert, ens diu que l’esport nacional del Delta és perdre’s i que sempre hem de tenir present quina és la direcció del riu i seguir les sèquies paral·leles. O alguna cosa per l’estil. Espero que en Martí ho hagi entès, perquè  diria que jo no.

Aquest matí, tots tres hem estat escrivint a diferents llocs del Mas. L’Antònia a casa seva, perquè diu que necessita tancar-se per concentrar-se, en Martí a la casa que hi ha al final del pati, amb la porta oberta i les cortines voleiant. Li he dit que sembla el despatx d’un narco colombià. A banda d’escriure el conte, en Martí tradueix sis pàgines al dia, disciplinadament. Jo m’he instal·lat l’oficina al porxo de la casa dels Masovers, on hi dormim en Martí i jo i hi fem els àpats, tots tres. Des d’aquí veig l’arrossar que hi ha a la dreta del Mas, el jardí i la buguenvíl·lia a l’esquerra. Així que em poso a escriure, un dels gats del mas –o tots dos-, se m’adorm a la falda.

Tret dels ocells, hi regna un silenci absolut i la temperatura és ideal. My kingdom for a  porxo.

L’oficina

A l’hora de dinar, pelo patates i escolto en Bob Dylan. En Martí surt del seu despatx i se m’asseu al costat. Li escau prou bé, en Dylan, al Delta, em diu, mentre s’acaba la cançó i comença a sonar Waterloo Sunset. Els Kinks li escauen encara millor, li responc. Els Kinks queden bé amb tot, rebla ell. La música no serà un problema a la casa dels masovers, ja ho veieu.

A dos quarts arriben les bicis. En Martí i jo volem anar a banyar-nos al mar. L’Albert ens ha dit que en vint minuts hi serem. La noia que ens les du ens diu que de vint minuts res, que una hora ben bona. És tot pla, però, li diem. Sí , només hi ha un problema. El vent, li diu en Martí. Ara mos ham entès, li contesta ella.

I aquí ens teniu, dins un laberint d’aigua i corriols, mirant de trobar el mar amb el vent de cara. No ens ho hem dit, però a tots dos se’ns ha passat pel cap tirar pel dret i travessar la sèquia.

Vegeu, a l’altra riba, el pont que ens havia de salvar.

-S’obre el teló i es veuen dos ciclistes perduts entre les sèquies- em diu en Martí. –Títol de la pel·lícula/cançó?

-Ni idea.

-Nevereeeeeeending Sèèèèèquiiiiiia, ououuuuh,ouoooooh, ouohhhhh.

Em peto.

Quan finalment arribem a la Platja de la Marquesa (volíem anar a l’Ampolla, però hem acabat aquí) ens capbussem a l’aigua. Ens semblava que mai trobaríem la mar. Devem haver pedalat uns vint quilòmetres i estem extenuats. Diria que no és per la distància ni l’esforç, sinó per l’expectativa de trobar-lo de seguida. Sempre agafes el camí més llarg, per tornar a casa, canta en Martí mentre s’asseca.

Dos capficos després, que diria n’Antònia, tornem a pedalar per ser al Mas a l’hora de sopar. Ara sí que les sèquies no podran amb nosaltres.

En Martí em diu que haver-nos cansat, haver-nos perdut, haver-hi posat el cos, el fa sentir més a prop del lloc on som. Al Mas no hi posem el cos: estem tranquils, protegits, descansats. Amb la pedalada d’avui, hem exposat el cos. I quan l’exposes, diu, et passen coses.

Ens ha passat, per exemple, que hem travessat un núvol de mosquits i no donàvem a l’abast de matar-los i posar-nos rèlec. Però si anem en bici! Com pot ser que ens piquin en moviment? Es queixa en Martí. Els mosquits del Delta són una espècie superior, li contesto.

Tot d’una, mentre pedalem, en Martí s’atura.

-Ho has sentit?

-El què?

Paro l’orella i sento un xipolleig dins la sèquia.

-És un ocell?- li demano

-No, no. Em sembla que és un gos.

Aturem les bicis i ens atansem a la sèquia. Un gos, empès per la corrent, mou les potes i mira de sortir-ne. S’està ofegant.

En Martí travessa un pontet i corre cap a l’altra banda. L’agafa de la pell del coll i el treu fora. El gos està extenuat i espantat. Tremola. L’acaricio i miro de calmar-lo. Ha caigut o l’hi han llençat? No ho sabem. No du collar i està desorientat. L’agafo a coll i  la tremolor s’atura una estona, pel contacte, suposo. Els gossos saben tornar a casa, em diu en Martí. Així que es tranquil·litzi, refarà el camí a casa, si en té.

-Si li diem a n’Antònia que hem salvat un gos, potser ens fa un tombet-, li dic a en Martí.

Quan arribem al mas, estem molt cansats. Vint quilòmetres d’anada i vint de tornada. Prenem una cervesa de la nevera i ens asseiem davant els arrossars, mentre el sol es pon. L’Antònia surt de casa seva, morta de gana. Va, fem un pamboli.

Avui dormirem d’una tirada.

Dia 1 : Rèlec al búnquer

 

-És aquí que passa el tren cap a l’Aldea?

-Sí. A veure el bitllet?

-Som tres, eh? Ara vénen els altres dos.

-No pateixis, que aneu bé de temps.

El senyor de la RENFE mira els bitllets. Els torna a mirar i em mira a mi.

-De fet, aneu molt bé temps. Aquests bitllets són pel tren de les cinc.

Merda. He comprat tres bitllets per les cinc. Són les dotze. Bravo, Míriam.

-I ara què? Ho podem arreglar? És que només em sortia aquest…

No em veig, però estic convençuda que estic fent la meva millor cara de desesperació.

-Sí, pots canviar-los pel regional de la una. Aquests no tenen penalització. Només et sortia aquest perquè el de les tres també va ple.

Tothom va cap a Tarragona, avui, sembla.  Truco en Martí, que s’espera amb n’Antònia a les altres màquines de compra i li explico que m’he equivocat i que he de canviar els bitllets i tot plegat. Ells busquen un cafè i jo faig cua a les guixetes, entre avis que volen recollir la targeta daurada i guiris que compren aves a Madrid.

Au, ja tenim la primera aventura de la setmana.

A dalt del tren ens ensenyem els llibres que hem dut. En Martí no pot sortir de casa sense llibres, diu, encara que després només en llegeixi una pàgina. Dins la bossa, cada dia, hi ha de dur un volum d’assaig, un de poesia i un de narrativa per poder triar. A mi em passa una mica el mateix: som de bossa pesada, dels que quan demanem a algú que ens l’aguanti, sempre avisem. L’Antònia ens explica que li costa molt llegir i que, a més, mentre escriu no pot fer-ho, necessita sentir-se lleugera. El seu somni, diu, és levitar.

I d’aquí la conversa passa a l’espiritualitat. En Martí ens avisa que pot ser que de bon matí el trobem fent tai-txi entre els arrossars i l’Antònia es declara fan absoluta de Santa Teresa, perquè feia florir pruneres mortes. Deu ser bonic ressuscitar arbres morts, penso.

Quins dos companys d’aventura. Al meu cap, a banda de l’entorn idíl·lic del mas, hi havia grans converses amb aquest parell. Tots dos, per a mi, durant una setmana. Només l’estona de tren ja m’ha confirmat que del Mas de Bernis me n’enduré moltes coses.

Com que cap dels tres conduïm, en arribar a l’estació hem d’agafar un taxi. En Martí truca en Rafa, un dels taxistes del poble i li explica que abans de dur-nos al Mas, haurem de fer una parada tècnica per omplir la nevera. En Rafa ens diu que ens hem d’esperar vint minuts i que si volem, podem trucar la Mari, l’altra taxista. Resulta que la Mari està de baixa i ens toca esperar en Rafa. Una cervesa ben freda després, arriba. Mentre agafem les coses se li acosta un noi a la finestreta. Quan pugem, en Rafa ens explica que li havia demanat si el podia dur a Terol “Que tenia diners de sobres”. Acabo de saber que anar de l’Aldea a Terol en taxi costa uns cinc-cents euros. En Rafa troba que és més adient que agafi un tren a Sagunto (sic) i un cop allà, trobi la manera d’arribar a Terol.

 

-I què hi aneu a fer al Bernis? -ens demana

-Hi anem a escriure un conte

Silenci.

-Un conte? Ai mare.

Canvi de tema. El referèndum. Aigües pantanoses. En Rafa no vol sentir a parlar d’independència de cap manera. “Vostè és independentista, doncs’” li demana a n’Antònia. “Jo estimo Catalunya”, li respon ella. “Jo també l’estimo, però una cosa és una cosa i l’altra, l’altra”. Ja fa estona que m’he perdut entre arguments estranys. Sort que ens aturem al supermercat.

En Martí posa un pack de sis cerveses dins el cabàs i em diu que amb una per cada dia n’hi ha prou. La meva cara d’espant no li ha permès aguantar la broma ni dos segons. En carreguem vint-i-quatre. Mentre érem al tren hem fet llista i en mitja horeta ho tenim enllestit. Hòstia, els kiwis de n’Antònia. Els prenc a última hora i carreguem. Ara sí: Mas de Bernis.

-Repensi-s’ho, això del no, home-, li diu en Martí a en Rafa mentre descarreguem les bosses del taxi. No sento cap resposta.

En Sebastià Portell, que hi va venir fa un parell d’anys, me l’havia explicat molts cops, el Mas, però quan l’he trepitjat he pogut entendre per què n’estava tan enamorat. És un lloc increïble, pintat d’ocre i blau i amb una buguenvíl·lea malva que regna sobre el porxo. Davant nostre, el llençol de tres dits d’aigua dels arrossars i verd a banda i banda. Li demano a l’Albert on és el búnquer. “Sota la caldera de la cuina”. Que fort. Tinc un búnquer a la cuina de casa.

El Mas va ser el quarter general d’un dels batallons de la catorzena brigada internacional, formada per belgues i francesos. La Comuna de París, n’hi deien. “Comunistes, tots”, ens diu l’Albert més tard. Un dels comissaris, Henri Rol-Tanguy va ser, en acabar la Guerra Civil, un dels líders de la resistència francesa a París.

A banda del búnquer que hi ha a la cuina de la casa on dormim en Martí i jo, n’hi ha un altre, a fora. Demà l’aniré a veure. Fa temps que sé que el meu conte s’amaga en un d’aquests dos refugis.

Treballo una estona amb els gats del Mas asseguts a la falda. No se’m desenganxen “Aquet moixet t’ha triat”, m’ha dit n’Antònia fa un moment. Al cap d’una estona veig arribar en Martí a través de la buguenvíl·lia. “Vinc a buscar una cervesa. Podríem aprofitar la darrera llum per fer un volt entre els entre els arrossars. L’Antònia s’hi afegeix. Provem d’encertar els noms dels arbres i ens embadalim amb el moviment ondulant de les plantes d’arròs, talment una mar verda, mentre el cel va enrogint-se fins a agafar un color malva encès.

Després de sopar, la conversa sobre com mirem el món durarà fins gairebé les dues de la matinada. Abans d’apagar el llum, mato el darrer mosquit d’un cop de tovallola. Hauria d’haver-me banyat de Rèlec, a la tarda, però no hi he pensat i les bestioles vampíriques m’han devorat cames i braços. Però ei, és un mal menor. Tinc un búnquer a la cuina.

Calleu, va.

 

La primera vegada que vaig passar por de nit tenia divuit anys i vivia a Londres. Pujava Islington High Street amunt, de camí cap a casa i dos desconeguts em van cridar “Good night, darl!”. No els vaig contestar. No em va semblar necessari. A ells, en canvi, no els va semblar adequat. Em van començar a seguir, dient-me de tot menys guapa. Jo caminava cada cop més ràpid, amb el cor que se’m sortia del pit, pensant que aquella nit, lluny de casa meva, me’n passaria una de grossa. Quan vaig tombar la cantonada, va aparèixer una parella. Vaig córrer cap a ells i els vaig explicar què passava. Es van quedar amb mi i em van acompanyar a casa. Tinc el record tan viu com si fos ahir.

Fa només tres anys, no vaig tenir tanta sort: tornava cap a casa, després de la revetlla de Sant Joan i quan vaig sortir del metro, vaig notar que em seguien. Devien ser les quatre de la matinada i no hi havia ningú pel carrer. Vaig canviar de vorera. Ell també. Vaig tornar a canviar de vorera, ell també. En aquell moment vaig veure que allò tenia més de realitat que de paranoia o de por infundada. No sabia què fer. Cridar? Vaig seguir caminant en direcció a casa amb el cor desbocat. Quan vaig girar la cantonada, el meu perseguidor es va abraonar sobre meu, em va posar les mans sota el vestit i em va engrapar el cul amb violència.

La sort va voler que, aquell mateix dia els meus amics em regalessin una làmpara en forma, d’M, la meva inicial, feta de fusta massissa. No sé d’on vaig treure la força, però vaig agafar la lletra i la vaig estampar tantes vegades com vaig poder al cap del meu agressor, que va sortir corrent. Allà sola, enmig del carrer, en estat de xoc, només vaig ser capaç de cridar “ fill de la grandíssima puta”.

L’endemà, a plena llum del dia, quan vaig sortir a passejar amb el meu gos, tenia la sensació que em seguia tothom.

Quan vaig llegir l’article de la Maria Rovira se’m va girar l’estómac del revés: ho vaig reviure tot. I vaig pensar que era molt valenta d’explicar-ho i visibilitzar-ho i que jo no n’havia estat capaç. També vaig pensar que jo no ho vaig denunciar perquè tenia la sensació que si no m’havien violat, de poc servia. No tenia ganes de reviure allò. I- i això ho dic amb la boca molt petita- em feia vergonya. Vergonya, a sobre.

De manera que quan sorgeixen les primeres reaccions a l’article de la Maria, se’m torna a regirar l’estómac, però aquesta vegada d’indignació. L’Empar Moliner posava en qüestió al seu article al diari ARA el xoc que suposava veure un home després d’una agressió sexual. També insinuava subtilment que llençar la roba i dutxar-se havia estat un error. L’Enric Vila, al seu article al Nacional.cat, parlava de dramatització i avisava les noves feministes de no quedar atrapades en les velles profecies, quan parlaven dels homes.

Jo no em sento atrapada en cap vella profecia. Em sento atrapada en una realitat que és la que és. En una realitat en què em gasto quantitats ingents de diners en taxis que em deixin a la porta de casa i s’esperin que entri, una realitat en què surto del metro fingint que parlo per telèfon amb algú per dissuadir qualsevol possible agressor. En una realitat en què envio whatsapps i faig trucades perdudes quan arribo a casa. En una realitat en què cada cop que miro l’M de fusta, recordo que em salvar de vés a saber què.

Visc en una realitat en què des de fa tres anys, no m’he pogut tornar a posar aquell vestit i en què no he perdut la por.

La Maria deia en el seu article que la seva agressió no era un fet aïllat. Alguns l’acusaven de fer-ne un gra massa. És per això que he decidit explicar que a mi també em va passar una cosa similar, a risc de que algú em pugui titllar de dramàtica. Estic convençuda, a més, que no sóc l’única, ni de bon tros. Insisteixo: no és un fet aïllat

Explicant això, ara, també comprenc com de difícil va ser la decisió de la Maria de fer-ho públic i la trobo encara més valenta.

Fer nostra la nit és molt difícil. No ens ho compliqueu encara més, siusplau.

Travessar els límits. Crònica del XXIV Seminari de Traducció Poètica a Farrera

Publicat originalment al Portal de la Institució de les Lletres Catalanes 

 

Els límits del meu món són els límits del meu llenguatge

Ludwig Wittgenstein

 

“Serà una de les millors experiències de la teva vida i menjaràs de luxe”. Aquest era, sempre, el titular que em feien tots els amics poetes que havien viscut l’experiència del Seminari de Traducció Poètica de Farrera en edicions anteriors quan, després de rebre la trucada d’en Xavier Montoliu, de la Institució de les Lletres Catalanes, els demanava que era ben bé allò de recloure’t a mil quatre-cents metres per traduir poesia.

Avui, que tot just acabo d’aterrar a Barcelona i encara trigaré uns dies a retornar del tot del Pallars, puc dir que així és: només arribar al Centre d’Interpretació d’Art i Natura, el dinar que ens havia preparat l’Arnau confirmava la segona part del titular. La primera, ara ja ho puc dir, és també certa, d’una certitud rotunda i difícil de descriure.  Potser per això cap dels qui ho havien viscut m’ho sabia explicar de manera detallada. Segurament per això, crec que jo mateixa  tampoc us ho sabré explicar del tot.

Potser m’equivoco, però sempre he pensat que només els poetes poden ser bons traductors de poesia. No per una qüestió de domini, sinó per alguna cosa que està a mig camí de la comprensió i el respecte. Només algú que escriu a la recerca constant de la paraula precisa, de la metàfora perfecta, de la imatge que descrigui la sensació en tota la seva esplendor, pot acostar-se a l’obra d’un altre amb la mateixa obsessió, amb el compromís de fer arribar de la manera més fidel possible allò que ell ha volgut dir a qui el llegeixi en una altra llengua.

Si traduir és establir un diàleg asincrònic amb un altre autor, amb la seva obra,  la màgia de les  sessions de treball a Farrera és poder viure aquesta  discussió en un temps i un espai determinats.  Durant vuit hores al dia, amb l’autor al davant i l’inestimable ajuda dels traductors, disseccionem els poemes. Desfem trencaclosques i els tornem a muntar mirant que les peces encaixin sense haver de forçar-les gaire. Riem quan els traductors s’exasperen després de fer-nos entendre deu vegades que allà no és on s’acaba el vers, que aquella paraula no vol dir exactament allò.

“La lengua está muy cerca del corazón, demasiado cerca, a veces” em diu en Gerardo Markuleta, que juntament amb en Pau Joan Hernàndez, han treballat amb el meu grup, que completaven l’Hilari de Cara i en Xavier Montoliu. Imagineu-vos fins a quin punt és certa aquesta afirmació quan les dues llengües de què estem parlant són l’euskera i el català. Minoritàries i minoritzades, amb un component ideològic que va més enllà de la pròpia cultura. Tan allunyades en l’arrel i tan similars en tot allò que hi subjau. Traduir de l’euskera al català fent una aturada en l’espanyol. Després de l’escepticisme inicial que acompanya la traducció pont, anem veient com el poema guanya en ritme, en musicalitat, en significa . Sona bé en Euskera i sona bé en català. No ens agrada en espanyol, sense agror. És una qüestió emocional.  bihotzetik gertuegi, massa a prop del cor.

A mida que traduïm ens adonem que l’euskera és una llengua profundament lligada a la mística i a la terra. Té un punt sobrenatural que requereix que els bascos ens expliquin molt bé quin és el matís exacte de significat de cada paraula. La Tere Itastortza, a la primera sessió ja posa sobre la taula un dels conceptes que més m’han fascinat, el dena eta estena: tot el que és i el que no és, en un sentit gairebé metafísic, Heideggerià:

“…ens preguntàvem –just ahir-  quant és tot

i si són el mateix  fins quan i sempre.”  

Debatem sobre natura, sobre fecunditat, sobre llibertat, sobre la manca de gènere…  És el primer dia i  ja ens bull el cap, però tenim un peu dins i, obsessius com som, ens encanta.

I vet aquí el primer moment que recordaré sempre: el somriure de la Tere quan s’adona que comencem a entendre el seu univers. No puc contenir un gest d’alegria sincera, mentre li poso el cap a l’espatlla i riem totes dues.  Altre cop la màgia, la connexió, . Ens hem guanyat el sopar.

L’endemà al matí, quan ens llevem, ha començat a nevar. Ahir li vaig preguntar en Lluís, del CAN,  amb una insistència gairebé infantil, si creia que la neu quallaria i quan he arribat a esmorzar m’ha mirat somrient, com si hagués trobat el regal que esperava sota l’arbre de nadal. Més complicitats. Només fa un dia que sóc a Farrera i ja m’hi trobo com a casa.

Treballem mentre veiem caure els flocs a través de l’enorme finestral. La Tere correspon les nostres ganes de disseccionar-la amb poemes cada cop més íntims i personals. Mengem xocolata, riem i ens passem el matí fent tombs de la vida a la poesia. El nexe comú és la paraula i tinc la sensació que és un vehicle que va a cent-vint per hora i multiplica el temps per mil. Parlar de poesia és parlar d’emocions i les emocions, explicades, creen vincles minut a minut. Mentre passegem sota la neu, just abans de dinar, ja no hi ha timideses. Ens arribem fins a Alendo, que durant uns minuts passa de dos a dotze habitants i dos gats ens segueixen fins l’ermita. En Gerardo, més tard, els farà protagonistes d’un haiku. Versos pertot.

La Laura Borràs arriba a l’hora de dinar, com un huracà. Ningú diria que s’ha llevat a les sis a  València i tot just aterra de set hores de carretera. Miro les cares dels bascos i m’imagino com deu ser veure la Laura, escoltar-la per primera vegada. Entomar la seva energia. Estan al·lucinant. Explica el seu viatge a Nova York, parla de la seva filla, de tots els actes a què ha assistit durant la setmana i, de tant en tant, deixa anar amb naturalitat una cita d’un llibre per il·lustrar les seves paraules. Sense descansar ni un minut, s’uneix als grups de treball aquella mateixa tarda. Twitter treu fum.

Al vespre, quan acabem de sopar, en Lluís treu la ratafia, encenem espelmes i llegim alguns dels poemes que hem traduït, barrejats amb els nostres. Portem tot el dia treballant i se’ns fan quarts d’una però, estranyament, no estem cansats. Nevarà tota la nit i al matí següent, com si tot formés part d’un guió perfecte, ens llevarem amb Farrera emblanquinada i un sol radiant.

Després de dues sessions més amb la Tere, canviem poetes amb l’altre grup de treball. Tot i que hem compartit àpats i espais amb en Karlos Linazasoro, l’altre poeta basc convidat, la primera trobada per treballar amb ell ens retorna de nou a l’inici. Toca conèixer-nos en la dimensió poètica. Ràpidament, en Karlos se’ns revela com un home d’humor intel·ligent,  aspre i pessimista, que ens deixa discutir sense posar-hi massa cullerada i ens interromp de tant en tant per amenitzar-nos la disquisició amb una mena de minuts musicals en què ens llegeix els seus fabulosos aforismes i microcontes. Dóna la sensació que ell mateix es vol treure ferro, però cada cop que obre la bocacreix un pam als nostres ulls. Ell, seriós. En Gerardo l’assimila a Cioran, a Beckett. Jo, com més el conec, més penso que quan van fer en Karlos van trencar el motlle.

Tenir l’Hilari de Cara al grup de treball és una sort. No només pel seu encert i la seva saviesa, també per la riquesa lèxica del mallorquí i les seves particularitats, que ens permeten traduir un dels haikus d’en Karlos, respectant la mètrica i sense perdre ni un matís del significat original:

“Dic i don avís

Es cartògrafs menteixen

No hi ha Paradís”.

Les sessions de treball amb en Karlos em regalaran el segon moment: traduir un sonet conservant mètrica, rima consonant i –si ell i en Gerardo no han sigut excessivament benevolents- gran part del significat original. Si algú ens hagués mirat des de fora, hagués vist un grup d’adults comptant síl·labes amb els dits, provant consonàncies sense sentit i agitant els braços quan trobaven una solució, com si celebréssim els quatre gols que el Barça està marcant just en aquell moment, al món real.  Preciós i boig alhora.

Des que hem arribat, de tant en tant, observo en Francesc Parcerisas. Emana una felicitat que és diferent de la de la resta. No sabria com dir-ho. Una mena de satisfacció d’haver posat la primera pedra d’això tan especial. L’alegria de tornar-hi, potser. Al darrer sopar, seu al meu costat i aprofito per demanar-li com van començar aquests quarters d’hivern. M’explica anècdotes sobre poetes hebreus que van veure la neu per primera vegada quan van venir al seminari, sobre els orígens, en què els convidats s’allotjaven a casa d’en Lluís i la Cesca. Recorda el nom de tots els poetes de les edicions en què ell estava al capdavant de la Institució. Parla de Farrera gairebé com si parlés d’un fill, amb tendresa i orgull.

Dilluns, havent dinat, tornem a Barcelona. Sabem que ens hem de veure encara l’endemà a l’Autònoma, a la classe de l’Aritz Galarraga, per explicar als seus estudiants d’Eukera l’experiència de traduir a Farrera. No hi ha, doncs, aquella sensació de comiat que sura als  minibusos en els viatges de tornada.

L’endemà al migdia, recitem les traduccions a l’Autònoma i la Laura i en Francesc parlen de l’esperit de Farrera. Ara sí que s’acaba, això. Després de la classe, abraçades. Promeses de no perdre el contacte i d’enviar llibres. Agurs i adéus i bon viatge.

No sé què diré quan, l’any que ve, algú em digui que l’han convidat a Farrera i em demani què en pot esperar. Li diré que jo recordo el sol i el fred, les pauses per fumar amb l’Hilari i en Gerardo, que han acabat esdevenint un off-Farrera, sentir-me afortunada d’estar amb gent tant sàvia. Li diré que, si és cert allò que deia Wittgenstein sobre que el llenguatge definia els límits del nostre món, tornarà amb un món una mica més ampli. Li diré que es prepari per menjar molt bé i submergir-se en un estat que combina de manera estranya l’exaltació i la placidesa, la concentració i la rauxa.

I li diré, sobretot, que estigui preparat per començar un idil·li. Perquè  un cop trepitgi Farrera, no veurà el moment de tornar-hi.

Aquesta nit no parlis amb ningú! de Josep Sampere (Males Herbes, 2015)

(Publicada originalment a Gent Normal)

No us enganyaré: sóc del tipus de persones que poden arribar a pagar-li honoraris en metàl·lic a la seva germana petita perquè dormi amb ella després de veure una pel·lícula de por. Crec que heu de saber que, tot i que no està documentat, diria amb seguretat que ostento el rècord de velocitat de sortida del passatge del terror del Tibidabo i que una vegada em vaig espantar del meu propi avís de whatsapp.

Us dic això perquè sapigueu d’entrada que sóc una de les persones més cagades de Catalunya i que el que llegireu a continuació està completament mediatitzat per això.

Si? Seguiu llegint? Fantàstic. Ara que ja sabeu tot això, us puc dir que, malgrat tot, m’agrada passar por. M’encanten les històries de tota la vida: bojos que s’escapen de frenopàtics, la noia del revolt, assassins en sèrie, fantasmes, ouijes ,possessions i la infal·lible combinació de satanisme i nens.

L’ anatomia de la por és fascinant per referencial i per persistent: d’una banda està feta de records literaris, cinematogràfics, cultura popular i cosins grans una mica cabronets i de l’altra, és una sensació que es viu amb una intensitat similar encara que ens fem grans i deixem de creure en bruixes, vampirs i fantasmes.

D’entrada els referents de l’horror són primaris i fàcils: allò desconegut, el mal, el més enllà, els monstres i, en canvi, sempre he cregut que el terror és un dels gèneres on un bon material de base no té per què funcionar. De la mateixa manera que l’acudit més bo del món, explicat per segons qui, fa pena, la història de terror més esgarrifosa, pot fer pixar de riure si no cau en les mans adequades.

Només us diré que amb el llibre d’en Josep Sampere em vaig fer la valenta: dins el llit, només amb el llum de lectura encès, vaig començar a llegir-lo amb la intenció de dosificar-me’l en un parell de nits. M’havien dit que feia molta por. “Home, a veure” em dic després de deu pàgines, “tampoc tanta, eh? ”. I amarada d’aquest coratge il·lusori acabat d’estrenar avanço per la història, fent-me una mica la xula amb mi mateixa.

Aquesta nit no parlis amb ningú! parteix dels clixés del gènere: fantasmes, motels de carretera, tempestes i núvies etèries en revolts. És una decisió arriscada, però l’autor juga molt bé les cartes i, lluny de perdre’s en el tòpic, ens remet a aquella por infantil de foc de camp, monitors malvats i nens masoquistes, aquell saber que si segueixes llegint et costarà dormir i sentiràs veus per tot arreu així que apaguis el llum, barrejat amb l’adrenalina que estàs generant a mesura que la història avança.

Sampere no juga a l’equívoc, prefereix esforçar-se a crear una atmosfera que atrapi el lector que a desplegar un arsenal de trucs, sorpreses i això-al-final-no-era-el-que-semblava i, almenys en el meu cas, funciona: quan arribo a la meitat del llibre, ja sé que no podré dormir fins que no me l’acabi i que quan ho faci, no podré aclucar els ulls en una bona estona. Dos senyals indiscutibles que sóc davant d’una bona novel·la de terror, que posa per davant l’ús d’un llenguatge lleuger i un ritme àgil a la divagació i les floritures. Els espais i els personatges hi són descrits amb quatre pinzellades: l’autor, hàbilment, deixa que el lector es faci una angoixa a mida. I això és generós (i intel·ligent) , perquè queda palès que Sampere posa per davant el gaudi –aquell gaudi estrany que provoca la por– del lector a la voluntat que tot escriptor té d’excel·lir en la forma.

L’endemà al matí, quan em llevo, ja sense la urgència i amb poques restes d’adrenalina, m’adono de les múltiples capes que conté Aquesta nit no parlis amb ningú. Hi ha fantasmes i carreteres perdudes, sí. Però també hi ha pors menys evidents i més adultes: la por a l’oblit, a la mort, a l’abandonament, al desamor. La por de ser l’etern secundari vital. La por de no ser estimat, la por de fracassar.

La por primària conjugada amb la por elaborada dóna com a resultat una novel·la que surt victoriosa de la seva funció primigènia, que no és altra que provocar el xut d’angoixa, patiment i taquicàrdia i que, alhora, deixa pòsit més enllà de la immediatesa que li és inherent per gènere.

Aquesta nit no parlis amb ningú! compleix perfectament la seva funció i a més, rebla el clau i ofereix la possibilitat d’aprofundir-hi. Això ja va a gustos.

El que és segur és que, encara que dissimuleu, tindreu por. Una miqueta, com a mínim.

O això o jo sóc la persona menys valenta de Catalunya que, ei, també podria ser.